|
|
"Som una eina interessant que els pot afavorir" |
 |
| El Xavi Camino i l’Elisenda Tomás, educadors de carrer responsables del barri de la Marina, expliquen quina és la seva tasca, com som els joves de la Marina i a quins problemes i reptes s’enfronten.
publicat el dia: 2010-06-10 13:51:57 |
NOELIA BALDRICH
En què consisteix la vostra tasca?
Es centra en la prevenció i intervenció amb joves en situació en risc d’exclusió social. És una iniciativa que parteix d’un projecte que s’anomena Partir de carrer i que pertany a Serveis Socials de la Marina. Treballem a tres nivells: a nivell individual, grupal i comunitari. Els casos individuals ens arriben a través de serveis socials, dels instituts o fins i tot d’entitats de barri. Una altra eina és a través de la prospecció, fent rondes pel carrer.
Quins temes abordeu amb els
joves?
De tot tipus, des de salut fins a temes de justícia. Sobretot formatiu, laboral, familiar, aspectes socials comunitaris... A nivell grupal, desenvolupem diversos projectes que responen a la demanda dels grups. Fem de gestor del procés. A vegades, el grup acaba consolidant-se, constituint una nova associació, i esdevé un projecte comunitari. A nivell comunitari, recollim necessitats, situacions, conflictes, i participen en projectes.
Quin és el perfil més habitual al qual adreceu la vosta tasca?
Els grups són variats, però cada grup en si mateix és molt homogeni. Les situación són molt diverses, però el més habitual especialment són les dificultats formatives i laborals.
Com pal·lieu el desinterès formatiu?
Esperant que tinguin un interès. Les estratègies són molt intuïtives, però la principal és fer de vincle a través de l’empatia, és quan pots ser una eina interessant, convertir-te en una eina que pots afavorir-los.
Quins problemes acaben derivant en
exclusió social?
L’absentisme escolar. Quan fan el canvi de primària a secundària, alguns abandonen els estudis i passen molt de temps al carrer, perdent hàbits com llevar-se d’hora, que condicionen molt després la inserció laboral. Treballem aquests temes a través dels projectes “Som una eina interessant que els pot afavorir” de grup, o acompanyaments individuals que responen a les seves demandes. Per exemple, en col·laboració amb l’associació La Nova Barcelona, hem fet un projecte que respon a una demanda d’un grup de noies de l’IES Montjuïc, que volien crear un equip de futbol. Vam crear les condicions perquè finalment es creés Les Espartanes, i apuntar-les a la lliga del Consell Escolar.
Jugar amb la pilota al carrer ha portat conflictes a la plaça de Sant Cristòfol; en feu de mediadors?
La medicació no és pròpiament el nostre camp, però sí que, en determinades situacions, podem intervenir, sobretot recollint i derivant. En aquest cas, és el que vam fer, derivar el cas al Serveis de Resolució de Conflictes.
Els pares poden adreçar-vos el fill
conflictiu?
Sí, evidentment. Sorgeixen demandes dels pares, però resulta complicat intervenir per la demanda d’un tercer, quan no hi ha una motivació del jove. També un dels grans problemes és la intervenció al carrer. Els joves utilitzen l’espai públic com un lloc de llibertat per poder apartar-se de tots els espais reglats pels adults. Fins que el jove no sigui conscient de la seva problemàtica i vulgui ser acompanyat en un procés per millorar les seves condicions, no pots treballar la demanda dels pares.
Quin és el principal problema?
Problemes en la formació. Joves que deixen d’estudiar i als quals els hi costa tornar, no els motiva. És un problema perquè, d’altra banda, estan motivats per treballar però el mercat laboral no els absorbeix fàcilment, perquè sense formació i sense experiència laboral és molt difícil. Insistim molt en projectes d’inserció en el procés formatiu o en un híbrid que els porti a la formació, perquè després entrin en pràctiques en el món laboral. Hi veiem mancances. Sí que és cert que tenim l’Institut de la Mercè, però als joves els costa sortir del barri per formar-se, i calen més projectes formatius. Aquesta dificultat per sortir del barri, sobretot els autòctons, perjudica la seva futura competivitat en el mercat laboral. Els joves d’origen immigrant. acostumen a conèixer bé la ciutat i estan més disposats a moure's.
Feu pedagogia formativa?
Concretament la fa el Punt d’Informació Juvenil al Punt Multimèdia, encara que treballem conjuntament. Fem pedagogia sobre els PQPI, cursos de “repesca” per a estudiants que no han acabat l’ESO. Els permet aprendre un ofici, fan pràctiques en empreses i tenen l’opció després de fer un examen d’accés a cicle mitjà.
Quina valoració feu d’aquests quatre
anys com a educadors de carrer?
És complicat fer-ne una valoració, sobretot quantitativa, numèrica; penso més a nivell qualitatiu. L’èxit és quan al cap dels anys veus la persona més adulta, més madura, i veus que ha aconseguit consolidar el seu projecte de vida. Han de passar més anys.
Quin és el pitjor enemic a combatre?
La impaciència. Volem resultats ja. És un reflex de la societat. Podríen interpretar-ho també com un motor, una motivació, però es cansen molt ràpidament i passen a una altra cosa. El compromís és molt fràgil, molt propi de la societat actual; amb tant flux d’informació canvien d’interès d’un dia a un altre. També és qüestió de l’edat.
Els casos molt conflictius els tracteu?
Sí. Però cal aclarir que no intervenim en seguretat. A vegades ens recriminen que no hem intervingut en una baralla. Treballem des de la prevenció. Quan hi ha baralles, situacions d’inseguretat, qui ha d’intervenir és l’autoritat de la policia. No som apagafocs. Això no vol dir que si ens trobem amb una baralla i coneixem els joves, intervinguem, però amb certes limitacions; no tenim l’autoritat suficient com per posar uns límits clars. Tampoc ens interessa convertir-nos en els dolents. Nosaltres podem col·laborar en el desenvolupament de projectes a mitjà termini, però conjuntament amb les institucions, entitats i altres agents que es veuen afectats per un conflicte...
Estableixen vincles afectius?
Sí, és clar. |
| |
|
|
|
